A Catalunya hi ha 10 caixes i ara en quedaran 4:
1 - Caixes de Sabadell, Terrassa, Manlleu i Girona
2 - Caixes de Catalunya, Tarragona i Manresa
3 - Caixes del Penedès i Laietana
4 - Caixa de Pensions
Però aquesta febre “fusionadora” també arriba a la resta de Comunitats. Allà on hi ha diverses caixes, es tendeix a fer-ne menys o fins i tot una, i a les Comunitats on només hi ha una sola caixa Cantàbria, Astúries, Múrcia, etc.) es plantegen fusions extraterritorials.
Per què tanta pressa en les fusions de caixes si durant dècades les seves Direccions s’han resistit sistemàticament a abordar-les? La resposta la trobem en les sigles FROB: FONS DE REESTRUCTURACIÓ ORDENADA BANCÀRIA. Com aquest nom indica, aquests fons són per fer una reestructuració ordenada del sector.
Després que es posés de manifest la crisi del sistema financer mundial i l’espanyol en particular, el Banc d’Espanya exigeix a les entitats que vagin a un procés de concentració i que redueixin la seva capacitat instal·lada (tancar oficines).
L’època d’expansió sense límit s’ha acabat i el moment actual és de contracció del sector, tal i com ho va fer la banca en el seu moment i tal com han fet altres sectors (metal·lúrgia, indústria naval, construcció, etc.).
No estem simplement davant d’una fusió, sinó d’una necessitat. Estem davant d’una veritable reestructuració del sector. Per això, ni aquesta ni cap de les fusions que s’aniran fent serà una veritable fusió derivada del caprici d’algú que vol ser més gran, sinó d’una necessitat doble.
Per una part hi ha uns resultats econòmics que no acompanyen amb optimisme el futur immediat ni a mig ni a llarg termini de les entitats. Per tant, des d’aquesta òptica, cal fer alguna cosa per fer sobreviure les caixes i així poder mantenir els llocs de treball a futur. És en aquest punt on el Banc d’Espanya exigeix a les caixes que tanquin oficines per reduir costos i puguin presentar un pla de viabilitat de futur de cadascuna d’elles.
Aquesta exigència ve suavitzada per les ajudes del FROB, que, si no hi ha fusions, no arriben, ja que és condició indispensable. Ara ja estem en condicions d’entendre per què tanta febre “fusionadora”.
La realitat és tossuda i s’imposa amb tota crueltat encara que no la vulguem veure.
Els treballadors i treballadores de les caixes no en tenim cap culpa de la voracitat i la poca planificació del risc per part d’algunes Direccions. Però, a banda de poder assenyalar els culpables, el cert és que aquest és un problema real, que existeix i que afecta el conjunt de les 45 caixes de l’Estat, amb les poques excepcions que es poden comptar amb els dits d’una mà.
Els treballadors de les caixes hem viscut una època daurada, veient com anaven passant les crisis i afectant diversos sectors, però ens ho miràvem com si d’una pel·lícula es tractés. Doncs bé, ara ens toca estar dins de la pel·lícula i nosaltres, els empleats i empleades de caixes, som els actors afectats.
“Nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio” (Joan Manel Serrat)
comunicat en PDF
